En aquest punt de la pel·lícula, costa entendre que encara hi hagi qui faci aquesta pregunta en veu alta: “Com és que no denuncien?” Qui ho diu ho sosté com a argument per queixar-se de les veus de dones que obertament exposen la violència rebuda per part d’homes A qui li fa mal sentir aquestes veus s’afanya a dir que el que diuen no és cert perquè si ho fora, ja ho denunciarien, que és “el que toca!”

La setmana passada es varen filtrar les imatges d’un judici en què el Jutge Carretero no posava en pràctica ni l’article 426 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal ni la “Guía de buenas prácticas para la toma de declaración de víctimas” de 2022. Ni permetia narrar els fets sense interrupció ni tenia un tracte respectuós (com a sinònim de professional) cap a Elisa Mouliaá. La mateixa guia diu que no s’ha de caure en el maltractament institucional perquè sinó les víctimes deixen de confiar en l’única via que els quedava que era denunciar.

Haver pogut veure les imatges filtrades d’aquest judici ens ajuda a totes i tots a fer-nos la idea del que suposa interposar una denúncia i “passar pel jutjat”. S’entén que hi hagi dones que decideixin no passar per aquest segon maltractament, ja n’han viscut prou i no es troben en el moment o en la voluntat d’entrar en un engranatge institucional que no garanteix la protecció de la víctima.

La revictimització, el maltractament institucional, és un motiu de pes per no denunciar. Llavors, després d’haver vist aquestes imatges, encara algú gosarà dir: “Com és que no denuncien?”

Podem dir que és més que evident que els tres segles de lluita feminista no han estat suficients per acabar amb el patriarcat i que part d’aquest èxit es deu a la imperceptibilitat del masclisme.

L’empremta del masclisme és tan profunda que, fins i tot, dones feministes (que volen la igualtat i la justícia social) els costa dir obertament que ho són. Tenim tan interioritzat el sotmetiment que les mateixes dones som censores i boicotegem la nostra pròpia lluita. I aquest és un dels molts triomfs del patriarcat.

Hi ha dones que diuen no haver sentit mai l’opressió del patriarcat. Aquest és també un gran èxit del patriarcat: no sentir l’opressió. Si una dona no es mou del que se suposa que s’espera d’ella, no notarà la pressió ni el pes de les cadenes del masclisme perquè senzillament fa el que cal i està en el lloc que se li ha adjudicat.

La força invisible d’opressió, de perpetuar la pau social, de no moure fil… fa que es perpetuï la violència, la submissió, l’abús de poder i el menysteniment de les necessitats, voluntat i drets de les dones.

Un altre gran èxit del patriarcat és difondre la idea que ja s’ha assolit la igualtat. Normalitzar les desigualtats i fer-nos creure que les persones som iguals és un gran èxit del patriarcat.

Tenim un greu problema social i es diu masclisme. S’ha endut la vida de tantes dones com víctimes tingué el terrorisme d’ETA en tota la seva història…, però aquí no es parla de terrorisme.

Com diu Iria Marañón: “és en el moviment feminista que les dones prenem consciència de l’opressió i explotació que rebem per part dels homes, i també és des d’on reivindiquem la nostra llibertat i els nostres drets”.

Cal més lluita feminista i cal ser conscients de les victòries del patriarcat i de quins són els mecanismes per voler-nos fer creure que ja hem assolit la igualtat, així com per mantenir-nos quietes i callades.

Quan sents que has d’argumentar amb tots els recursos possibles, perquè es veu que amb les xifres, dades, no n’hi ha prou -perquè sempre surten veus defensores de la presumpció d’innocència de l’home i inquisidores del relat de la dona- s’esgota la paciència i s’arriba a voler fer ús de la ironia i el sarcasme i dir “deu ser que ens avorrim!”. No és que tinguem una vida tan trista i amargada que decidim denunciar uns comportaments que són abús de poder, maltractament, assetjament…

No és que ens avorrim, no! És que decidim dir les coses pel seu nom i això no agrada, això incomoda perquè afecta la imatge pública de persones que, com que fins al moment gaudien d’impunitat pels seus actes, ara hauran d’admetre els fets i assumir que cal replantejar-se les relacions interpersonals. Caldrà que facin introspecció malgrat que no els vingui de gust. Que no és que ens avorrim, és que estem tipes, fartes!, de tanta impunitat i carta blanca.

Un dels objectius persistents del masclisme és silenciar, exercir prou poder, por i força perquè les dones restin callades. Un dels objectius d’aquest programa és just el contrari: posar veu i trencar silencis dia a dia, perquè és tan necessari com l’aire que respirem.

On és la “Macroencuesta” de 2023? Iniciem el 2025 fent-nos aquesta pregunta, que no és retòrica. La Macroencuesta recull els resultats de l’anàlisi feta a una mostra de més de 9.000 dones, representativa de la població femenina que resideix a l’Estat Espanyol i que té 16 anys o més.

És un estudi dividit en quatre parts: la violència en la parella actual o passada, l’anàlisi de la violència física i sexual fora de la parella, l’assetjament sexual i assetjament reiterat i l’anàlisi de col·lectius de dones segons edat, segons tipus de municipis de residència, segons presència de discapacitat, etc.

A la web oficial del Ministeri d’Igualtat es pot consultar el contingut d’aquesta.

A cada enquesta publicada, podem dedicar temps a llegir dos documents: un document d’unes 30 pàgines on es mostren els “Principals resultats” i un altre de més breu, de 15 pàgines, anomenat “Resum executiu”.

Disposem de la Macroencuesta de 2015, de 2019 i -de moment- restem a l’espera de la publicació de la Macroencuesta de 2023.

Tancar l’any 2024 amb 45 col·laboracions és un motiu de satisfacció i agraïment. Agraïment a Ràdio Palafrugell per fer-ho possible i satisfacció d’haver estat setmana rere setmana activa, amb moltes ganes, il·lusió i compromís.

I si una paraula tenim en comú Ràdio Palafrugell i una servidora és compromís: el compromís per informar, per donar veu, per fer visible, per treballar per a una societat millor, per a un món més respectuós amb totes les persones…

Compromís per un món on no hi hagi persones de primera i de segona, no hi hagi col·lectius menystinguts, oprimits, castigats, discriminats, etc. pel fet de no pertànyer al col·lectiu imperant que és l’heteropatriarcat -el masclisme pur i dur.

L’espai setmanal “Trenquem silencis dia a dia” ve a ser una contribució a posar veu a la realitat de la violència masclista expressada transversalment, universalment, i que no distingeix de colors, ni d’altures, ni d’hemisferis, ni de continents… i que afecta la meitat de la població mundial: les dones. Un espai setmanal que ve a posar en relleu la importància de la lluita feminista i la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere per ser conscients del que vivim i com ho vivim.

S’acaba l’any i tanquem amb 45 episodis de “Trenquem silencis dia a dia” a Ràdio Palafrugell, i si a aquests els hi sumem els 55 episodis que havia fet quan col·laborava amb Ràdio Occitània- resulta que són un total de 100 pòdcasts!

I acabar el 2024 amb 100 pòdcasts a la butxaca (al núvol, vaja!) és motiu de satisfacció.

Segons el Dr. Iñaki Piñuel, el trauma infantil no treballat configura que d’adults siguem bé narcisistes, bé codependents. Això respon a la compulsió de “fer el que sigui per ser estimat”. El dany està fet, es va fer en el seu moment, bé no vam ser estimats, bé no vam ser protegits, bé no vam ser cuidats. Pot ser una realitat. Una realitat que cal afrontar i treballar per tal que quan siguem adults no caiguem en el patró de “fer el que sigui per ser estimat”.

Si fruit d’aquest dany en la infància acabem sent narcisistes, ens creurem la il·lusió de poder ser estimats mitjançant la seducció de l’altra persona estimada que passa a ser un objecte. Dedicarem esforç a fascinar l’altra. Fascinar per superar el desamor viscut en la infantesa.

Si fruit d’aquest dany en la infància acabem sent codependents, tindrem terror a perdre l’amor dels altres per culpa nostra. Viurem amb l’ansietat i la por que l’altre deixi d’estimar-nos. Caurem en cuidar en excés als altres per tal que ens necessitin.

Per pensar-hi. Llibre referenciat: “Las cinco trampas del amor” del Dr. Iñaki Piñuel

Les dones que pateixen la violència masclista per part de la parella, moltes vegades no hi posen nom a aquesta realitat que ha anat calant a poc a poc. Ha estat una immersió progressiva que –en molts casos– no s’identifica com a maltractament sinó com “ell és així“ o “ho fa perquè no en sap més” o “ho fa perquè pateix per mi, perquè m’estima…” i frases semblants. Aquest dany no identificat i no expressat amb paraules, com que no surt del cos de la dona, es manté guardat en silenci… Què passa?

Passa que el cos que és savi, ho va enregistrant tot i va acumulant nivells de tensió, patiment, por, inseguretat, incertesa, dissociació, dubtes… i ho tradueix amb un seguit de manifestacions somàtiques: mal de cap, trastorn del son, insomni, trastorn del menjar (bé marxa la gana, bé es menja compulsivament), dolors estructuro-musculars recurrents, dolors inespecífics repetitius, dolors relacionats amb el sistema digestiu, ansietat, taquicàrdia…, aïllament, abandonament de la persona ( i/o també dels fills), fibromiàlgia, quadre depressiu, cansament, fatiga, pèrdua de sentit, apatia…, nebulosa al cap, el cap gens clar…, lenta de reflexos, com si no hi fos…

Aquest quadre simptomatològic és l’argument perfecte pel maltractador per a justificar que “ets tu la que no està bé i si la parella va malament és per culpa teva”. Sol passar que usa aquest “no estàs bé” per obrir una campanya publicitària en contra teva davant les amistats i família perquè així ell es penja la medalla per quant bon home és que, amb “el malament” que estàs, continua al teu costat, té molta paciència i t’aguanta tal com ets-. És a dir que, a sobre, és un sant baró.

Si no tenim en consideració la simptomatologia i la somatització viscuda per les dones que conviuen amb un maltractador, les acabem jutjant. Un flac favor.

La cultura de la violació, un terme sociològic que descriu la violència com un problema social que és acceptat i normalitzat, i que inclou una àmplia varietat de pràctiques nocives que permeten que es normalitzi i justifiqui la violència sexual. Per tal de no acceptar responsabilitat, el que es fa és justificar que la culpa és de la dona per com vesteix, per si ha begut, pel lloc on està, per l’hora… Ella n’és la culpable per provocadora, ella mentidera, ella el focus… També es recorre a trivialitzar, minimitzar o negar la violació… Són maneres de “rentar-se les mans”. Kimberly A. Lonsway i Louise F. Fitzgerald en el seu assaig “Els mites de la violació” exposen com “és molt més probable que les dones siguin víctimes de violació i no denunciïn a cap organisme que no pas que facin una falsa denúncia de violació”.