En aquest punt de la pel·lícula, costa entendre que encara hi hagi qui faci aquesta pregunta en veu alta: “Com és que no denuncien?” Qui ho diu ho sosté com a argument per queixar-se de les veus de dones que obertament exposen la violència rebuda per part d’homes A qui li fa mal sentir aquestes veus s’afanya a dir que el que diuen no és cert perquè si ho fora, ja ho denunciarien, que és “el que toca!”

La setmana passada es varen filtrar les imatges d’un judici en què el Jutge Carretero no posava en pràctica ni l’article 426 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal ni la “Guía de buenas prácticas para la toma de declaración de víctimas” de 2022. Ni permetia narrar els fets sense interrupció ni tenia un tracte respectuós (com a sinònim de professional) cap a Elisa Mouliaá. La mateixa guia diu que no s’ha de caure en el maltractament institucional perquè sinó les víctimes deixen de confiar en l’única via que els quedava que era denunciar.

Haver pogut veure les imatges filtrades d’aquest judici ens ajuda a totes i tots a fer-nos la idea del que suposa interposar una denúncia i “passar pel jutjat”. S’entén que hi hagi dones que decideixin no passar per aquest segon maltractament, ja n’han viscut prou i no es troben en el moment o en la voluntat d’entrar en un engranatge institucional que no garanteix la protecció de la víctima.

La revictimització, el maltractament institucional, és un motiu de pes per no denunciar. Llavors, després d’haver vist aquestes imatges, encara algú gosarà dir: “Com és que no denuncien?”